Avaluació per aprendre

Bones a tothom, 

En aquesta entrada, parlarem de les famoses avaluacions, de com hem d’avaluar.

Conèixer el grau de domini que l’alumnat ha adquiritd’una competència és una tasca bastant complexa, ja que implica partir de situacions-problemes que simulin contextos reals i disposar dels mitjans d’avaluació específics per a cadascun dels components de la competència. Però per a què ha de servir avaluar? 

El procés d’avaluació s’ha d’entendre com un procés en el qual no sols s’analitza l’aprenentatge de l’alumne, sinó també les activitats d’ensenyament, és a dir, identificar les dificultats en el procés d’ensenyament – aprenentatge i ajudar als alumnes, i comprovar que s’ha après. 

Com diu Zabala i Arnau (2007), l’avaluació de competències, en educació ha de ser el mitjà per reconèixer la capacitat d’un alumne per aplicar allò que aprèn en situacions reals. 

Per tant l’objectiu ha de ser avaluar per ajudar a l’alumne a què millori el domini d’una competència determinada, per la qual cosa és necessari, conèixer quines són les seves dificultats amb el fi d’establir les estratègies d’aprenentatge més apropiades per arribar a superar-les, disposar dels seus coneixements sobre els diferents esquemes d’actuació existents amb relació al problema i saber seleccionar l’esquema o els esquemes d’actuacions més apropiats per resoldre’l, és a dir, comprovar si s’ha après. 

Hem d’esbrinar el grau d’aprenentatge adquirit en cada un dels diferents components d’aprenentatge de la competència, però en relació a una situació que doni sentit i funcionalitat als continguts i activitats d’avaluació. 

Com hem d’avaluar una competència? Hem d’avaluar els diferents components de les competències (conceptes, fets, procediments i actituds),  i per això, aquesta, ha de ser apropiada a cadascun d’ells. Quan volem conèixer el grau de coneixement, la pregunta simple  (oral o escrita)  és una molt bona estratègia, per conèixer el grau d’aprenentatge d’uns continguts, una activitat apropiada és la resolució de conflictes o problemes a partir de l’ús de conceptes. Per als procediments, s’han de buscar fórmules relacionades amb el seu  ús que permetin comprovar la funcionalitat que tenen, mentre que per les actituds, una forma d’avaluar és mitjançant observacions sistemàtiques d’opinions, actuacions en activitats grupals, etc.

Per tant, podem dir que per tenir un bon coneixement del procés que segueixen els alumnes, és necessari que els mètodes d’ensenyament ofereixin informació constant de com estan sent competents. Per això, cal passar d'una avaluació tradicional que es fa al final,  que és sumativa i només inclou l'heteroavaluació, a una avaluació més continua i formativa, que inclogui la coavaluació i l'autoavaluació, on els alumnes puguin reflexionar sobre l’aprenentatge tal com ens posa d’exemple José Luis Castillo (2012) en els seus vídeos.

En l’educació tradicional, com hem vist en anteriors blogs, ha complit la funció de seleccionar als millors en el seu camí cap a la universitat, sempre s’ha tingut la idea d’avaluar sobre paper i bolígraf, i a partir d’aquí s’avaluava  sobre un tema o en la resolució de problemes i exercicis més o menys estandarditzats, en general per a facilitar la correcció posterior. Com diu Zabala i Arnau (2007), aquells continguts més complexes, que exigien una major comprensió o que no es podien avaluar mitjançant paper i bolígraf, no eren avaluats, i per tant eliminats de l’ensenyament. Una vergonya, vaja. Per què no s’avaluava  les capacitats de comunicació oral i altres? Per què no es preguntava a selectivitat, per tant no feia falta donar-ho. Ara entenc  per què en el meu procés d’aprenentatge només m’ensenyaven certes coses... Com hem dit, l’objectiu era passar i passar proves, memoritzar, desfogar-te a l’examen, i si aprovaves, adéu... ja 2 dies després ni ho recordaves. Però el sorprenent és què quantes vegades a casa ens preguntaven per les notes? Quasi cada dia,  i pel que havíem après? Mai... per tant el problema també ve de la població, que sempre a entès  l’avaluació com un prova per si sap o no sap sobre uns coneixements, generalment conceptuals. 

Després ens donaven una qualificació, amb la finalitat de comprovar així si havíem après o no. Aquesta qualificació d’avaluar, feia de l’error una cosa molt negativa, com deia Neus Sanmartí (2010) “l’avaluació sols qualificadora no motiva, ja que fa recaure en l’alumne la responsabilitat del seu fracàs”, però, ara em pregunto, no aprenia quan m’equivocava? perquè llavors equivocar-se era dolent? 

 " S'ha d'acabar d'avaluar sols a paper i boli "

http://bit.ly/1pLGSpK

Per sort, la meva visió ha canviat, està clar que a través de l’error s’aprèn i es reforça, i per sort la idea sobre com s’ha d’avaluar també ha canviat. Portafolis, rúbriques... en aquest màster estem veient moltes maneres d’avaluar i cap d’elles és a través de bolígraf i paper, com a l’escola tradicional. 

L’avaluació no sols és dels alumnes sinó que també ha de servir per aprendre qui ensenya. Avaluar per aprendre, tant l’alumnat com el professor.